<aside> <img src="/icons/new-alert_gray.svg" alt="/icons/new-alert_gray.svg" width="40px" /> La tècnica d’exposició consisteix en planificar confrontacions repetides i perllongades als estímuls evocadors de la por fòbica, fins que aquesta remeti, prevenint l’aparició de conductes de fugida/evitació

</aside>

Aquesta definició conté alguns conceptes que convé aclarir:

• L’exposició s’ha de planificar. No es pot improvisar. S’ha de fer la jerarquia d’exposició, la qual se seguirà d’una manera més o menys ràpida, però sempre començarà per les situacions que generen menys ansietat i es podrà adaptar durant la intervenció. També s’ha de planificar què es farà quan es presentin conductes de fugida/evitació, les quals hem d’esperar que es donin perquè en realitat és el que ha fet la persona fins ara, mantenint l’ansietat.
• L’exposició sempre implicarà confrontar-se de forma repetida i perllongada a les situacions temudes. Això és fer precisament el contrari al que, amb tota probabilitat, la persona ha fet fins ara: intentar la confrontació però sense poder “aguantar” i per tant fent exposicions curtes i molt de tant en tant.
• L’exposició s’ha de fer als estímuls evocadors de la por i això de vegades no és tan senzill. Resulta complicat fer exposició a les tempestes, o fer una jerarquia d’exposició en viu per la por de volar en avió (normalment fa més por l’enlairament que l’aterratge), o exposar-se a les obsessions que generen l’ansietat que fins ara s’han “combatut” fent compulsions. Per això hi ha diferents modalitats d’exposició, des de l’exposició en imaginació fins l’exposició en viu, però totes comparteixen la mateixa fonamentació.
• L’exposició s’ha de fer fins que la por remeti, prevenint l’aparició de les conductes de fugida/evitació, unes conductes que tenen moltes probabilitats d’aparèixer perquè és el que la persona ha fet fins el moment, i que són les que no permeten entrar en un procés d’habituació (fins ara, les exposicions curtes provocaven sensibilització).

L’exposició en imatges

1. La fugida no permet l’habituació

   

2. L’ansietat es redueix amb l’exposició

Dimensions

Hi ha moltes maneres de fer exposició però totes es poden recollir en les dimensions següents:

Modalitat d’exposició

Aquesta dimensió va des de l’exposició en viu (estímuls ansiògens físicament presents) fins a l’exposició en imaginació (vívida i entrenable) passant per l’exposició assistida per ordinador, amb realitat virtual o augmentada (estímuls virtualment presents amb major o menor mesura).

La modalitat més eficaç és l’exposició en viu però de vegades no és possible o seria molt costós dur-la a terme. Com més ens apropem a l’exposició en viu, millor, però, de vegades, l’exposició amb realitat virtual és igualment eficaç i més eficient (cost-benefici).

Com es pot veure a l’exemple que il·lustra aquest text, la modalitat d’exposició es pot utilitzar a la jerarquia d’exposició. La dona fòbica veu primer una cuca de plàstic, després un vídeo, després, ja en viu, una morta i finalment una de viva (primer sense amollar).

Implicació del terapeuta

Aquesta dimensió es mou des del modelat participant del terapeuta fins a l’autoexposició. El terapeuta, durant el tractament d’exposició, pot participar activament, fins i tot, fent de model i, per exemple, tocant la cuca per demostrar que no passa res. Però també es poden planificar exercicis d’autoexposició per tal que la persona fòbica s’exposi a la jerarquia sense presència del terapeuta.

L’exposició és més eficaç quan és guiada pel terapeuta. El modelat no és estrictament necessari. Però de vegades torna a ser més eficient des del punt de vista del cost-benefici la planificació d’exercicis d’autoexposició.

Sigui com sigui, com es pot veure també al vídeo de més avall, el més habitual és que el tractament d’exposició (com la gran majoria de tècniques d’intervenció psicològica) inclogui la realització de tasques per a casa, i en el cas que ens ocupa, solen incloure exercicis d’autoexposició.